Des de fora pot semblar només una fase “tècnica”, una fase “més” del procés, però per mi és un moment ple de dilemes i sentiments barrejats. D’una banda, penso en el meu jo com a estudiant, que necessita respostes, formularis contestats, entrevistes, temps i atenció per poder donar consistència al treball. De l’altra, penso en el meu jo com a mestra d’educació primària, que sap perfectament què implica, per a un centre, rebre constantment peticions d’estudis, enquestes, recerques, pràctiques… i haver de decidir què s’accepta i què no.

Em frustra pensar que, sense dades, el TFM quedi coix: els objectius que em plantejo poden quedar-se en intencions, sense evidències reals del que passa al centre. Em venen ganes de demanar ajuda a tothom i gairebé pregaria als mestres perquè trobin una estona per omplir els qüestionaris. Però tan bon punt faig aquest pensament, se m’activa l’altra veu: la de la mestra que sap que, al dia a dia, prou feina tenim amb programar, atendre l’alumnat, coordinar-nos, gestionar famílies, informes… com per afegir-hi noves tasques de recollida de dades per a recerques externes.

Això em porta a una sensació estranya de ràbia i incomoditat: em fa ràbia haver de dir “no” a altres propostes quan estic al centre, perquè sé que darrere hi ha estudiants i professionals que necessiten les dades, igual que jo ara amb el TFM. Però alhora entenc perfectament la necessitat de protegir el temps i la càrrega de treball dels mestres.

Aquesta reflexió m’està ajudant a revisar com plantejo la recollida de dades en el meu TFM: intentar que sigui el més lleugera possible, aprofitar dades que el centre ja genera de manera natural, ajustar la llargada dels qüestionaris i ser molt transparent a l’hora d’explicar per a què servirà tot plegat.